Aquest blog es va crear amb la pretensió de ser una font d'informació sobre la dolçaina. El tinc un poc abandonat amb les coses del dia a dia però els últims esdeveniments manen. I com a dolçainers, alguna cosa haurem de dir front al tancament de la RTTV.
Tant s'ha escrit sobre el tema estrela de la setmana i sobre aquesta foto que és difícil trobar un enfoc diferent. Soc dona, soc mare, soc dolçainera, potser tinc alguna cosa a dir, i la imatge i el seu protagonista ho mereix.
Com a dolçainera pertany a un gremi on els costums i les senyes d'identitat estan molt arrelades. No és d'estranyar que gran part del col·lectiu estiguera en contra de RTTV, l'esborrara del dial, o, en el millor dels casos, la ignorara.
La nostra música i cultura era presentada amb un caràcter merament folklorista, la nostra llengua esquarterada, la nostra denominació de País Valencià anul·lada. La TV3, que hauria d'haver estat considerada com una germana en la llengua i la cultura, i ens oferia un món de possibilitats de col·laboració, va ser menyspreada i boicotejada des de les ones, i més tard assassinada pel règim amb el tancament dels repetidors d'Acció Cultural.
Els dolçainers no ens oblidem de tot això perquè, amb un mitjà tan potent, han aconseguit que com a país perdérem aquest sentiment de pertinença, aquesta estima per allò que és nostre, que està viu i dins del cor.... per transformar-lo en una escaparata “sección-femeninante” de “bailes regionales” d'escenari, sense més.
Però malgrat el mal, després d'aquest dies on els professionals ens han recordat com hauria d'haver sigut; on, sense censura, es tornava a sentir la denominació tabú “País Valencià”.... jo els recolze, perquè encara pense que és possible recuperar tot allò perdut.
Com a mare tinc altra visió. Ací ha passat un poc com quan tens un fill rebel-adolescent, que li pega per l'apatia i el conformisme, que no et diu que no, ni et planta cara, però que sempre fa el que li rota contra les lleis més bàsiques del respecte, l'ètica, i el sentit comú. Són les hormones, penses, però el mataries. Ara bé que ningú te'l toque.
RTVV o “Canal-nou-bufa'm-un-ou” com li deien despectivament parafrasejant al gran Xavi Castillo (eixe gran humorista valencià que si forà del Principat tindria un programa propi a la TV3)... Doncs, “Canal-nou-bufa'm-un-ou” és el nostre fill passota: l'hem parit i l'hem vist créixer però potser no l'hem educat bé a casa nostra.
I ací tens micro en ma a un dels pares de la criatura defensant que no se'l toquen, perquè em consta que aquest treballador és dels que defensen alguna cosa més que el seu lloc de treball.
I és que el xiquet està en una fase babau però encara ha de créixer i farem el possible entre tots els “pares professionals” i totes les “mares audiència” perquè això canvie i es transforme en un esser respectuós amb la pluralitat, educat amb les veus contràries al règim de torn, que autocontrole les “hormones polítiques” que volen desvirtuar-lo, amb un sentit lògic que sàpiga donar prioritat a les notícies importants i no les amague sota una façana faraònica que poc te de real.
Soc dona, d'esquerres i nacionalista. Sé què és tenir-lo tot perdut, i he eixit de molts forats, econòmics, emocionals, ideològics.... Crec en la utopia, i sé lluitar pel futur. Vull quedar-me amb aquesta imatge a la retina, el meu amic, el mateix que penjava La Senyera al carrer Sevilla, al nostre pas, i baixava amb la mistela a convidar a les xaramites perquè estàvem “Fent País”, a Alacant!
Espere que les treballadores i els treballadors de RTTV tampoc no obliden aquesta imatge que representa lluita, i que altra ràdio i altra televisió són possibles.
